Un viatge d’anada i tornada entranyable i sincer, amb moments de riure i de dolor, d’amor i de por.

Els ocells migradors canvien de lloc per a assegurar la vida de les seues cries, pel principi més essencial de la vida, la pervivència, l’aliment propi i el dels seus. De la mateixa manera, les persones emigren per pura necessitat, per pura pobresa. No obstant això, la riquesa produeix per excés altres ocells migradors que viatgen per l’ambició desmesurada, per pura cobdícia, convertint-se en una espècie d’exiliats econòmics de tristes i ridícules figures. L’aporofòbia és el vertader racisme del capitalisme, però eixe mateix capitalisme condemna a gàbies d’or a alguns dels més insignes en l’ordre social.

Angelines, la mare de l’autor, és un exemple d’eixes aus mogudes per la necessitat. Ella va deixar el poble per servir a la ciutat amb 14 anys i després va viatjar a Suïssa amb 16 anys fugint de l’esclavitud, la que imposava l’Espanya dels 50: una explotació infantil amb jornades de 17 hores i 29 dies d’escola a l’any, en mans de mestres que maltractaven als i a les pobres. La seua il·lusió era tirar endavant, tornar i comprar-se una casa, tindre una família, estimar i ser estimada. Després d’eixos sis mesos i el seu posterior viatge a França per quasi any i mig tenia 30.000 pessetes i es va comprar l’aixovar, era el que s’havia de fer en aquells dies. De la seua estada de sis anys a França, ja casada i vivint en un pis de 25 metres quadrats a Avinyó, va tornar amb un pis pagat a Benimaclet de 460.000 pessetes, amb 300.000 per a moblar-lo al seu gust i amb un fill. Durant eixe temps va fer tasques de neteja, de cuina, de servitud, agrícoles, de cura de xiquets i ancians.